Per Manel Alonso
L’hippocampus ramulosus és una espècie de peix que se solia capturar per a ser venut en botigues de records. Els mascles poden arribar a assolir una longitud de setze centímetres. Una característica que el convertix en un ésser capaç de captar la nostra atenció de ciutadans sobreinformats és la seua manera de reproduir-se, ja que la femella injecta els ous en la bossa incubàtica del mascle el qual els mantindrà allí de quatre a cinc setmanes.
En la nostra llengua rep diversos noms d’una gran evocació poètica: cavall marí, cavall de mar, cavall de serp… El poeta Miquel Català, a qui li agrada triar com a títol dels seus llibres noms que ens transporten al món dels infants on la fantasia i els somnis es poden tocar amb la punta dels dits, ha triat per al seu tercer llibre una de les formes amb què anomenem l’hippocampus ramulosus, cavallet de mar, i no ho ha fet per a evocar el seu trot elegant per les praderies de posidònia (en realitat no és un trot, sinó una natació lenta i exasperant), la seua tria està lligada a la manera en què aquest singnàtid té de reproduir-se, amb una analogia amb el fet creatiu del poeta, el qual una vegada inoculat manté en el seu interior la idea fins que un dia de part li dóna forma.
Cavallet de mar (Editorial Neopàtria, Alzira, 2015) és un llibre conformat per cinc col·leccions de poemes de diferent extensió, De poesia, amb quatre poemes, Pàtria Fides i mentides, catorze poemes, Poemes galàctics, cinc poemes, Evocacions, sis poemes, i Cavallet de mar, amb vint-i-cinc poemes.
La poesia de Miquel Català, influenciada per Miquel Martí i Pol, Joan Margarit i Vicent Andrés Estellés, oscil·la des d’un realisme social on trobem un individu indignat, combatiu, que ens parla no sols de la situació civiconacional i internacional, sinó sobre el mateix fet poètic, i l’actitud personal de la majoria de la ciutadania davant de tanta injustícia com s’està perpetrant cada dia al món i en especial en aquest país de sainet, però també trobem un Miquel Català antítesi del poeta tendre, alegre, que es mostra en altres ocasions, ara és un home enfadat, un escriptor directe que deixa poc espai a les concessions estètiques, per a després evolucionar cap al realisme intimista i una lírica farcida de referents del gènere fantàstic i d’aventures, de paisatges exòtics on sense acabar d’abandonar del tot eixe to combatiu i de denúncia ens parla d’allò que el mou a escriure, l’amor: «el meu cavallet de mar / els poemes a l’amada», la recreació d’un paisatge, d’un instant de felicitat: «Adore les hores tranquil·les / mirant la mar / el clar cel blau / les aigües verd turquesa…» , el fet poètic, l’interés per la justícia social.
En aquesta evolució apareixen influències en els seus poemes de la cultura pop, no he pogut deixar de pensar en les lletres d’algunes cançons de Jaume Sisa.
Al llarg del llibre trobem elements poètics que són una constant en la seua obra, com ara la lluna o el mar, les palmeres. També la manera d’ocultar el nom de l’estimada que recorda l’estil dels vells trobadors i de retruc el nostre estimat Ausiàs March: «perla morena», li diu. Una estimada que acaba confonent amb la mar per on cavalca l’amor com un cavallet marí.
Personalment, jo destacaria la capacitat per a l’evocació de Miquel Català, eixa manera personal de construir escenaris i pintar escenes, la seua honestedat a l’hora d’escriure, la manera com de vegades té de tancar un poema, deixant un silenci que només un lector sensible és capaç d’omplir. Destacaria també alguns poemes d’una gran intensitat amatòria i d’una gran qualitat literària com ara Lentament: «Lentament t’estimaré, que el nostre amor no vol presses» o Arribar a tu: «tot el camí que he fet / ha estat per arribar a tu».