• Facebook
  • Google+
 
Category Archives:

Sin categoría

“L’ESPERIT DE L’ÀGUILA” DE JOAN TORRÓ

Burjassot. L'escript

Per Manel Alonso

Bicum és un jove nascut en allò que hui en dia coneixem amb el nom de comarques centrals valencianes, un valencià d’abans que existira el concepte de valencià, que no cal dir que és bastant modern, a pesar del que puguen afirmar alguns: hi ha qui perquè viu instal·lat en una caverna mental es creu nacionalment descendent de l’home primitiu. Bicum va viure fa més de deu mil anys, durant el Mesolític, un període temporal situat a la fi del Paleolític Superior, com a transició entre aquest i el període Neolític. Una època postglacial de grans canvis en l’alimentació, en els costums, etc. Un temps en què l’ésser humà ix de les coves i construïx les primeres barraques.

Bicum no és un personatge històric, impossible que ho fóra ja que va viure en la prehistòria i per tant abans que s’inventaren les primeres formes d’escriptura que podien haver deixat rastres de la seua biografia fins els nostres dies. Bicum és un personatge de ficció creat per l’escriptor de la Vall d’Albaida Joan Torró, perquè protagonitzara la seua darrera novel·la, L’esperit de l’àguila (Editorial Neopàtria. Alzira, 2015). Una novel·la destinada a un públic juvenil però que també pot –i de fet ho fa– interessar el lector adult.

Les complicades circumstàncies del naixement de Bicum el podrien haver condemnat a la mort o a ser un pària dins de la seua tribu, però la tossudesa i determinació de dos personatges fonamentals en el llibre, com són l’home savi i la dona fetillera, faran possible per una banda la seua supervivència i per una altra el fet de rebre una educació que junt amb la seua intel·ligència innata el faran assolir un nivell intel·lectual superior al de la resta de membres de la tribu.

El moment clau del relat comença just quan s’inicia la prova de la pubertat quan els xiquets, si la superen, es convertiran en homes.

Joan Torró recrea un temps i un espai amb versemblança i d’una manera natural, sense cansar el lector amb qüestions antropològiques. Construïx una trama atractiva, emocionant, en la qual el pas de la infantesa a la joventut d’un individu s’acaba produint a través d’un petit viatge per valls i muntanyes, un viatge ple de descobertes, seguint, sense adonar-se’n, les petjades d’aquell que fou el seu pare i que en descobrir-lo li descobriran qui és ell mateix.

Torró atrapa el lector des del principi de la novel·la, i ho fa amb una prosa àgil i senzilla, amb una tensió constant i latent. L’esperit de l’àguila és un llibre que conté alguns missatges entre línies molt interessants que li donen un valor afegit en aquest temps de desencant i crisi en el qual estem immersos, missatges que ens diuen que a pesar de les circumstàncies adverses podem, si volem, tirar endavant, només cal treballar amb intel·ligència, no deixar-se dur per la por, saber escoltar, saber veure i estar disposats a aprendre dels altres.

“CAVALLET DE MAR” DE MIQUEL CATALÀ

Miquel Català

Per Manel Alonso

L’hippocampus ramulosus és una espècie de peix que se solia capturar per a ser venut en botigues de records. Els mascles poden arribar a assolir una longitud de setze centímetres. Una característica que el convertix en un ésser capaç de captar la nostra atenció de ciutadans sobreinformats és la seua manera de reproduir-se, ja que la femella injecta els ous en la bossa incubàtica del mascle el qual els mantindrà allí de quatre a cinc setmanes.

En la nostra llengua rep diversos noms d’una gran evocació poètica: cavall marí, cavall de mar, cavall de serp… El poeta Miquel Català, a qui li agrada triar com a títol dels seus llibres noms que ens transporten al món dels infants on la fantasia i els somnis es poden tocar amb la punta dels dits, ha triat per al seu tercer llibre una de les formes amb què anomenem l’hippocampus ramulosus, cavallet de mar, i no ho ha fet per a evocar el seu trot elegant per les praderies de posidònia (en realitat no és un trot, sinó una natació lenta i exasperant), la seua tria està lligada a la manera en què aquest singnàtid té de reproduir-se, amb una analogia amb el fet creatiu del poeta, el qual una vegada inoculat manté en el seu interior la idea fins que un dia de part li dóna forma.

Cavallet de mar (Editorial Neopàtria, Alzira, 2015) és un llibre conformat per cinc col·leccions de poemes de diferent extensió, De poesia, amb quatre poemes, Pàtria Fides i mentides, catorze poemes, Poemes galàctics, cinc poemes, Evocacions, sis poemes, i Cavallet de mar, amb vint-i-cinc poemes.

La poesia de Miquel Català, influenciada per Miquel Martí i Pol, Joan Margarit i Vicent Andrés Estellés, oscil·la des d’un realisme social on trobem un individu indignat, combatiu, que ens parla no sols de la situació civiconacional i internacional, sinó sobre el mateix fet poètic, i l’actitud personal de la majoria de la ciutadania davant de tanta injustícia com s’està perpetrant cada dia al món i en especial en aquest país de sainet, però també trobem un Miquel Català antítesi del poeta tendre, alegre, que es mostra en altres ocasions, ara és un home enfadat, un escriptor directe que deixa poc espai a les concessions estètiques, per a després evolucionar cap al realisme intimista i una lírica farcida de referents del gènere fantàstic i d’aventures, de paisatges exòtics on sense acabar d’abandonar del tot eixe to combatiu i de denúncia ens parla d’allò que el mou a escriure, l’amor: «el meu cavallet de mar / els poemes a l’amada», la recreació d’un paisatge, d’un instant de felicitat: «Adore les hores tranquil·les / mirant la mar / el clar cel blau / les aigües verd turquesa…» , el fet poètic, l’interés per la justícia social.

En aquesta evolució apareixen influències en els seus poemes de la cultura pop, no he pogut deixar de pensar en les lletres d’algunes cançons de Jaume Sisa.

Al llarg del llibre trobem elements poètics que són una constant en la seua obra, com ara la lluna o el mar, les palmeres. També la manera d’ocultar el nom de l’estimada que recorda l’estil dels vells trobadors i de retruc el nostre estimat Ausiàs March: «perla morena», li diu. Una estimada que acaba confonent amb la mar per on cavalca l’amor com un cavallet marí.

Personalment, jo destacaria la capacitat per a l’evocació de Miquel Català, eixa manera personal de construir escenaris i pintar escenes, la seua honestedat a l’hora d’escriure, la manera com de vegades té de tancar un poema, deixant un silenci que només un lector sensible és capaç d’omplir. Destacaria també alguns poemes d’una gran intensitat amatòria i d’una gran qualitat literària com ara Lentament: «Lentament t’estimaré, que el nostre amor no vol presses» o Arribar a tu: «tot el camí que he fet / ha estat per arribar a tu».

 

“LES FLORS QUE CREIXEN AL MARGE” DE VICENT NÀCHER

Vicent Nàcher 1

Per Manel Alonso

En l’aparent opulència de la gran ciutat, entre l’asfalt desgastat d’alguns dels seus carrers, sota els monumentals ponts, entre els contenidors de residus sòlids, en els caixers automàtics, als polígons industrials de les rodalies, als pisets atrotinats de ciutat vella, a les aules prefabricades dels col·legis d’extraradi, a tot arreu també creixen flors, són flors menudes, silvestres, belles a la seua manera, de les quals no tenen cura els jardiners del sistema. Flors que ens oculten en les targetes postals, en els vídeos de promoció turística. Flors els colors de les quals ens parlen d’una tragèdia individual i compartida. Flors que no volem veure en les nostres corredisses diàries de casa al treball, o del treball a l’espai d’oci. Flors invisibles per a aquells que no tenen més pretensió que sobreviure dins d’un sistema injust, però no per a aquells altres que encara creuen en la justícia social.

El poeta d’Algemesí, Vicent Nàcher Ferrero, un individu no sols ferit per les lletres, sinó amb un esguard hipersensible per a la realitat que l’envolta, ha sabut trobar i recollir per a fer un ram de poemes les flors que naixen als marges dels discursos dominants en la societat, allò políticament correcte o incorrecte, assenyalant-nos l’espai on arrelen, de quina llavor vénen, quin és el dolor que patixen.

Un ram de poemes que conforma el seu nou llibre, Les flors que creixen als marges. Cinquanta poemes de vers lliure, amb els quals d’una manera directa, sense excés de pirotècnia, ens assenyala els diversos drames individuals que succeeixen, sense que ens n’adonem, als carrers i places de la ciutat, vides que un dia es convertixen en un breu en la pàgina de successos dels diaris; vides de prostitutes, captaires, rodamons, emigrants, homosexuals…

Però el llibre té una evolució que sorprén, ja que arranca de la denúncia social, de fet la primera part del poemari és una col·lecció de poemes dins dels paràmetres del realisme social amb tocs d’ingenuïtat i bonisme. El poeta fill de la tradició cristiana es posa sempre al costat de la víctima del sistema, se sap també víctima i és a partir del moment en què ens confessa que és una víctima més que deixa de parlar-nos dels altres per a fer-ho d’ell mateix, despullant-se i mostrant-nos les cicatrius que la vida li ha deixat per tot el cos.

Vicent Nàcher, tanmateix, no és un pessimista, un home recaragolat, amargat i amargant, obscur, sinó un individu que té la pretensió de ser feliç, de buscar una felicitat que per a ell no és sinó és compartida, és un enamorat de la llum, un individu solidari, generós, amic dels seus amics. Un home arrelat a una ciutat, Algemesí, a un paisatge, la Ribera del Xúquer, a una llengua que estima i conrea amb passió, i que necessita transmetre mitjançant aquesta poesia seua que té tant de dietari, de confessionari, allò que li dóna color i sabor a la seua vida: la literatura, la relació amb els amics, amb el paisatge…, i en un sentit homenatge dóna les gràcies a tots aquells que d’una manera conscient o inconscient li han oferit el millor d’ells mateixos.

En Les flors que creixen als marges trobem de nou el poeta que narra amb honestedat, fluïdesa i grans dosis de sentiment i lirisme allò que passa al seu voltant, però també en el seu interior.

 

(Article publicat a la revista Sons de xaloc)

“JOC DE SILENCIS” DE JULI CAMARASA

DIGITAL CAMERA

Per Manel Alonso

 En una societat que té un soroll, un xivarri constant i inintel·ligible de fons, amb un excés d’informació que va rebotant d’un costat a un altre com una xerrameca superficial a la qual no fem ni cas, el silenci és una quimera, abastar-lo una utopia, així que proposar un joc de silencis, afirmant alhora que no n’hi ha un sinó diversos tipus de silencis i diverses maneres d’entendre’ls és, si més no a hores d’ara, una gosadia. El silenci requerix temps, pausa i pau interior, uns béns escassos en una societat com la nostra, estressada, agressiva, amb tendències depressives i obsessionada amb la productivitat i la competència. Així i tot, hi ha qui decidix fer propostes que van contracorrent, que desafien el ritme frenètic que s’ha imposat en el nostre viure quotidià, com ara el poeta Juli Camarasa en el seu llibre Joc de silencis (Editorial Neopàtria, Alzira, 2015). Un llibre que va més enllà del simple recull de poemes per tal de fer-nos transitar pels paratges de la filosofia i de les diverses maneres d’entendre l’espiritualitat humana.

El primer que crida l’atenció del poemari és que, en la partitura que és el poema, Juli Camarasa ha optat per prescindir de la figura musical del silenci, vull dir aquell signe que s’utilitza per a mesurar la durada d’una pausa. En el cas del llenguatge literari, aquesta figura la representen els signes de puntuació; així doncs, Camarasa ens parla de silencis, prescindint del silenci. Els seus versos no s’encavallen, han estat tallats amb la mesura exacta.

El llibre que conforma aparentment un tot està subtilment dividit en set apartats amb poemes de vers lliure, sense títol ni numeració. Alguns s’acosten clarament a l’apunt filosòfic, al diàleg personal amb diverses tradicions espirituals. Altres naixen de la necessitat d’atrapar un instant en el qual el silenci és un dels seus components fonamentals.

La paraula no és l’enemiga d’aquell que pretén gaudir del silenci, ho és la xerrameca eixorca, superficial, que ho nega tot, enfanga la bellesa del silenci, un silenci que invita a la recerca d’un mateix, de les seues veritats i les veritats del món que l’envolta.

Encara que ens semble impossible, en aquesta societat sorollosa hi ha silencis de tota mena. Hi ha el silenci que fa parella amb l’amor, definit com una comunió de silencis; el que fa parella amb el desamor, cruel, rancuniós, venjatiu; el silenci com un magnífic aliat del desig i que té un llenguatge mut ple de subtileses; el silenci que acompanya el dolor que és com un decret que imposa la restricció del diàleg; el silenci que il·lustra la tragèdia, o que l’anuncia, com aquell silenci que ens anuncia la tempesta; el silenci necessari, la cara a la creu del soroll ensordidor que no ens deixa escoltar-nos. Camarasa s’atura al bell mig de l’aldarull de la rutina i, a través del vers, dialoga amb altres autors que el precediren, els cita o els rebutja, com ara Tiútxec, Ramon Llull, Ausiàs March, Baudelaire, Quevedo.

Joc de silencis és un llibre aparentment senzill, amb una gran força lírica que ens invita a desendollar-nos de la irrealitat aparentment real en la qual estem atrapats, per tal d’ajudar-nos a connectar amb el nostre jo interior. La invitació de Camarasa és suggeridora i instructiva.

(Publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

LA SOLEDAT D’EMILI ALBI

albi

Per Manel Alonso

El poeta valencià, resident a Madrid, Emili Albi acaba de publicar en la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Neopàtria un volum de poesia on hi ha dues col·leccions de poemes que tenen com a nexe d’unió la relació del poeta amb la soledat i que porten com a títol Amb veu d’on mai no som vinguts iSolitud i llavor.

En la primera part, conformada per trenta-sis poemes de vers lliure, Albi ens parla de la seua íntima relació amb la soledat. Una soledat que de tan intensa arriba a solidificar-se i a prendre cos i personalitat, fins a esdevindre una amant del poeta a la qual aquest li fa manyagues i fins i tot promeses, iniciant un joc malaltís i pervers que el pot abocar a la follia i a un futur eixorc.

Albi va detallant moments de la seua relació en cadascun dels poemes, una relació sensual de vegades, directament sexual en altres, i on les imatges i les metàfores són sovint carnals com quan afirma: «La ciutat era de color mugró / I jo deixava enrere avingudes i pits».

El plaer que el poeta obté en aquesta estranya relació no pot ser sinó un plaer crepuscular i solitari, i ell ho sap i ho diu.

Emili Albi intenta recrear en paraules l’univers sensorial al qual ha accedit en la seua soledat, les olors, els sons, les imatges, el tast, el tacte. «Ens expulsava amb el seu alè d’avi, / Olorós de tragèdia / i de sexe fragmentat», i ho fa d’una manera continguda i alhora eficaç.

Albi reconeix que la soledat i ell mateix no són sinó oblit, el que no diu és que tots estem predestinats a naufragar en l’oblit, la darrera destinació després de la mort física.

El poemari va evolucionant des de la relació folla del protagonista amb la soledat fins un espai on reflexiona sobre la vida i la mort, la memòria i l’oblit. «No som més que un test / On floreix la mort».

La segona part, Solitud i llavor, conformada per vint-i-sis poemes també de vers lliure, ens parla de la soledat de l’oficinista immers en una quotidianitat que l’arravata, del treballador que ha emigrat terra endins, a una gran ciutat, i troba a faltar la remor del mar i el paisatge ubèrrim que el va veure nàixer i créixer.

Són poemes breus des d’on ens parla de la seua situació personal, la relació amb l’univers laboral, constituint-se com un inventari de la desfeta diària, del temps balafiat, de les diverses cares de la soledat.

El poeta se sent una mica com Sísif fent i refent cada dia el mateix camí, arrossegant el roc de la solitud i el desencant.

La poesia és un bàlsam i el viarany que obri cada dia, i en fer-ho se sent realitzat encara que en el fons és conscient que no servix per a res.

Albí se sap sotmés pel treball i la solitud, però amenaça un dia en revoltar-se, sempre tenim l’esperança de la revolta que encete el canvi.

En resum, un llibre que ens descobrix un nou autor amb un cert domini de l’ofici i moltes coses a dir.

(Article publicat a la revista digital Diari Gran del Sobiranisme)

POEMES DESTROBATS DE MANEL GARCÉS

Nelo garcés

Per Manel Alonso

Poemes destrobats és una col·lecció de trenta-set poemes de vers lliure escrits per Manel Garcés i editats en la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Neopàtria d’Alzira. Versos diàfans de ritme àgil, amb unes metàfores i unes imatges originals i ben definides, amb uns referents lírics heterogenis però dins d’allò que s’ha anomenat realisme intimista i que en el panorama literari valencià té tantíssims seguidors, una escola al capdavant de la qual situem autors com ara Marc Granell o Josep Piera.

Es tracta d’una col·lecció de poemes que ens parlen d’un dels grans temes de la literatura universal: l’amor, l’amor com un fet polièdric que dóna pas a altres sentiments com ara el desencontre, l’abandó, el desamor, l’erotisme, el retret, l’odi.

Els poemes estan escrits des d’un jo que és subjecte que estima i s’adreça a un tu que és objecte d’amor i de desig. Un tu que és un ésser amb diferents noms: «Com i amb quin / de tots els teus noms / t’has enlluernat / amb esteles d’ara…», la qual cosa m’ha fet pensar que es tracta d’una o de diverses estimades i que entre ells es pot incloure tot allò que conforma els seus desamors, les seues desil·lusions, que són com ell mateix afirma «en l’altra riba dels nostres records» i els quals li costa assumir «com una derrota, / com un comiat».

El tu a qui s’adreça és ella, un ésser humà que ha estat capaç de crear en ell una intensa passió, un pregon amor que d’alguna manera estava predestinat a rompre’s per un lloc o un altre, ja que els dos amants són com aigua i oli.

Hi ha estrofes carregades de retrets, altres on l’amant es mostra lúcid, sensat, sincer, honest i capaç d’assumir que allò no tenia futur, però que es creu incapacitat per a oblidar-la.

Hi ha poemes com ara Mel que xuclen amb intel·ligència de la millor tradició de poesia amatòria universal i que a mi personalment m’ha recordat la poesia àrab valenciana i fins i tot el Càntic dels Càntics bíblic.

La majoria dels poemes tenen més de vint versos i un to afectat per la passió i també pel desencant, que de vegades es transforma en ràbia continguda, en tristesa o en malenconia que l’amor no correspost, frustrat, deixa en el poeta: «veure com t’allunyes de mi / sense un esguard de reüll / ni cap llàgrima eixugada…».

Sovint apareix la paraula nit, com un espai per a l’exercici de l’amor, però també com el precís moment en què es va produir el punt final de la relació. El poeta torna una i altra vegada allí, tot buscant una explicació racional sense aconseguir-la, reflexiona, escriu al bell mig d’un atzucac estret del qual no pot eixir. Mentrestant, no renuncia en cap moment a refer les senderes de l’amor.

ELS ESCRITS DE MIQUEL ALBERO

Miquel Albero 2

Per Manel Alonso

Miquel Albero Polo (l’Eliana, 1988) és un home conscient que les qualitats positives de cada individu degudament projectades ajuden a l’enriquiment de la societat. Miquel és una persona polièdrica: músic, forma part del grup de rock Mai Mai; historiador, programador radiofònic, i, ara, poeta, ja que acaba de publicar el seu primer llibre de poesia en l’editorial Neopàtria, Escrits sobre l’amor, l’odi i la crítica social, amb un pròleg signat pel cantautor de Sant Pere de Riudebitlles Cesk Freixas.

Es tracta d’un poemari unitari, format per trenta-huit poemes, escrits els anomena Miquel Albero, on el poeta combina la prosa poètica, el vers lliure i fins i tot l’aforisme, com quan ens diu amb seguretat: «El dolor és un dels trets més característics de les veritats extremes», al qual jo, si se’m permet la llicència, afegiria de collita pròpia que «mentre batega el dolor, sabem que hi ha vida».

A través dels trenta-huit escrits veiem una gran preocupació del poeta per la societat. La frase amb què obri el llibre delata una certa mirada pessimista i preocupada: «Nul·la humanitat social», que ens informa que estem davant d’una societat amb un excés d’individualisme, on els seus membres s’han tornat avariciosos i insolidaris. El poeta, davant d’aquesta realitat, es pregunta: «Cal seguir lluitant pels somnis que anhelem?». I tant que cal, i ell, a pesar del seu pessimisme, és conscient que sense els somnis, sense la utopia, la societat no sinó una jungla habitada per bèsties sanguinàries, per caníbals destructors.

Però no tots els escrits, els textos lírics de Miquel Albero Polo, ens parlen de realisme social, n’hi ha també que estan marcats pel ferro roent del realisme intimista, de l’experiència en l’amor i el desamor, l’encontre i el desencontre, la recerca del jo i de l’ésser estimat perdut o mai no trobat, i de les hores tristes i solitàries passades en les amargues habitacions del desconsol.

Hi ha apunts lírics d’un diari personal, que li servixen per a reflexionar, de fet és un autor que quan escriu xucla la seua ploma en la tinta de l’experiència vital i dels errors de la seua inexperiència, en la reflexió personal.

Els seus poemes són uns textos en què l’estètica és important, però potser no tant, ho és més el missatge.

Els escrits tenen un ritme interior molt marcat, producte del seu ofici de músic, de compositor de cançons. Per tant, no és d’estranyar que alguns dels trenta-huit escrits acaben convertits algun dia en un tema musical.

Miquel Albero Polo és un gran observador de la realitat que l’envolta, de la qual xucla la seua poesia, és un individu que mira amb curiositat, que atrapa l’instant, que fa càbales i reflexiona i trau conclusions. Aquestes capacitats oculten darrere del poeta un narrador, també un assagista, que apareix en poemes com ara aquell que comença: «És possible que no o és possible que sí».

Hi ha en la seua poesia una preocupació constant pel pas del temps, la creació literària, la vida i la mort, preocupacions compartides, universals.

Escrits sobre l’amor, l’odi i la crítica social és un magnífic debut en l’edició poètica, compta amb peces amb una gran força lírica, que commouen el lector fins el moll de l’os. Un llibre que per als aficionats a la poesia seria un pecat que els passara desapercebut.

(Article publicat a la revista Sons de Xaloc)

CLAROBSCUR D’ÀNGELS MORENO

Àngels

Per Manel Alonso

La vida de qualsevol ésser humà és plena de llum i d’ombres, l’obra d’un músic, d’un artista plàstic, d’un poeta, també. Sempre hi ha un costat ocult negatiu o fosc, necessari per a confirmar o ressaltar d’alguna manera la intensitat de la llum. D’aquesta idea naix l’estil pictòric del clarobscur que empra només llum i ombra. Per a tindre una visió clara de les llums i de les ombres de la vida d’un ésser humà, o de l’obra d’algun artista, ha de tindre temps viscut, obra realitzada, per això em sorprén que una dona tan jove com és la poeta nascuda a la ciutat de València Àngels Moreno, en el que és el seu primer llibre de poesia, ens parle de llums i d’ombres tot traslladant amb seguretat aquesta tècnica pictòrica al camp de la poesia.

Clarobscur (col·lecció Mil poetes i un país, Editorial Neopàtria, Alzira, 2014), és un llibre que a pesar de ser primerenc és intens, mesurat, sòlid, una col·lecció de poemes de vers lliure amb una prosa poètica inicial que fa de pòrtic. L’extensió dels poemes és desigual, hi trobem des de poemes llargs a altres breus que se’ns apareixen com apunts lírics: «Només queda un silenci-presó / on batega enfurida / una mort de paraules».

Li agrada a Àngels oferir-nos diversos poemes sota un mateix títol, en forma de pomell, com ara Petjada, de setze poemes, o La redonesa de l’aire, de deu poemes breus, o Necrològiques, de dos. L’autora no ha cregut necessari obrir nous apartats i crear diverses col·leccions en el llibre, és com si gaudira donant-li voltes a una mateixa idea i creant un artefacte polièdric, una bomba poètica en raïm que arriba al lector com peces d’un mateix puzle.

Darrere dels versos d’Àngels Moreno hi ha una gran lectora de poesia, una dona amb una bona formació literària, que ha sabut digerir les seues lectures.

El llibre l’obri una prosa poètica amb un títol bastant explícit: De l’ombra i de la llum. Un text farcit d’imatges d’una gran potència lírica, amb un ritme intern marcat i on ens assegura: «Em cansa el desert escridassant contra les oïdes curullades de l’argent dels déus. Només el pler disforme en les pàgines quan s’ha extorquit l’ànima fins a la clau de volta del poema».

Després ens oferix una poesia més diàfana, a través de la qual besllumem la poeta, una dona que observa l’entorn, que dialoga amb l’altre, que lluita contra les seues pors, que estima d’una manera apassionada. Una dona entre la llum i l’ombra, que apareixen i desapareixen en el reflex de l’espill, en el del vidre d’una finestra, en la llum i la fosca d’un túnel. Un espill que potser no és el receptacle de la memòria com ella afirma sinó que ho és el nostre rostre reflectit en ell, eixe mapa d’arrugues del país on habita la nostra vida passada.

Entre llums i ombres el poema esdevé una ferma realitat. La poeta se sap predestinada a escriure el seu diàleg personal, íntim, amb la vida, l’amor, però també amb el buit, amb la mort.

Clarobscur, que ha estat prologat per Pere Bessó, és un llibre ric en imatges, en lèxic, amb ecos de la millor poesia occidental producte de l’actitud d’una poeta que és conscient que per a ser-ho ha de conéixer la tradició literària pròpia i la del veïnat.

Se’m fa difícil dir en poc més de tres mil caràcters tot allò que m’ha suggerit la lectura d’aquest poemari, només afegiré que m’ha sorprés positivament i que, sense cap mena de dubte, tornaré de nou a assaborir els poemes que conté.

Page 2 of 212