L’escriptor Vicent Borràs ha publicat al seu mur del facebook la seua impressió personal sobre la lectura que ha fet de la novel·la Cuervos de Bernat Montagut i que tot seguit reproduïm.
Acabe de llegir les 421 pàgines de Cuervos, l’ultima novel·la de Bernat Montagut. La veritat és que davant una obra d’aquestes característiques cal llevar-se el barret i felicitar l’autor. L’obra (més enllà de les trames de corrupció vaticana, amb antecedents en la realitat i en la pròpia obra de Montagud, i més enllà també de ser una interessant i mordaç reflexió sobre la lluita pel poder dins una institució tan poc sana i santa com la cúpula de l’Església) presenta un seguit d’aspectes remarcables, com ara l’amplia i variada galeria de personatges, d’ambients i d’escenaris; la factura lingüística del text; el pou de coneixements de tot tipus, que sura allà o ací, i que no és una simple exhibició de documentació. Montagud, navega sense naufragar, en tot aquest parany literari amb una normalitat de manera que el resultat ben bé podria ser, amb una bona aposta editorial, un llibre que podria jugar en la primera divisió de la narrativa espanyola actual.
Pel que fa a la galeria de personatges, com ja he dit, és àmplia i variada. Són personatges ben resolts i creïbles, òbviament uns més que altres. Els veiem caminar o seure, menjar o beure, fer-se un cafè, dir una cosa i pensar la contrària. Especialment interessant m’ha paregut el cardenal Gianbattista Gaetano, un peça difícil d’oblidar i a qui millor no trobar-se mai de cara, però sobretot d’esquenes (ell mateix no se’n refia i no la dóna mai). Entranyable el duet format pels policies Carola Quercioli i el seu superior Pateta, entranyable per l’odi que es professen i la posterior evolució de la relació cap a una cordialitat i admiració mútues. També em sembla atractiu el personatge de la periodista Catherine Gauthereau, a qui tothom va confonent amb Julia Roberts, entre molts altres.
Els ambients i escenaris de la novel·la són múltiples i la resolució narrativa de l’autor ens fa entrar a les dependències més íntimes del Vaticà, caminar per les avingudes de NY, agafar un avió i esperar en la zona internacional d’un aeroport. Roma, Milà, Istanbul, París, Montreal, València…
Finalment, Montagud desplega d’una manera subtil, gens pedant, quasi invisible i sempre provocant curiositat en el lector, un munt de coneixements de tot tipus, però on abunden, és clar, els d’història de l’art, com a bon professor, acadèmic de la RA de Sant Carles i crític que és. Un historiador de l’Art d’aquells que saben com treballen i suen els artistes, perquè li agrada patejar i tafanejar els seus tallers (açò darrer ho puc confirmar en primera persona perquè l’he vist moltes vegades en el de mon pare). Coneix les tècniques de treball, les martingales dels oficis (en plural) que s’amaguen darrere d’una obra d’art. El seus coneixements, en aquesta parcel·la, no són extrets únicament dels llibres, catàlegs i museus… i el que ací ens interessa: ho sap contar. Enhorabona, Bernat.