Per Manel Alonso i Català*
Sóc d’aquells que pensen que els miracles, vull dir un colp fantàstic de timó que et canvia d’una manera hiperpositiva la vida, no existixen. Ningú no et regala res i menys la providència. La sort, la bona ventura, com la inspiració, és producte del treball en una direcció o altra.
El poeta de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno, creu que sí que hi ha miracles i que es produïxen d’una manera espontània, però no són miracles fabricats davant d’una demanda concreta en un moment concret de les nostres vides. Els miracles de què ens parla Martínez Moreno en el seu llibre Si esperes un miracle (Editorial Neopàtria, 2015) són aquells que d’una manera natural apareixen per a modificar el curs previsible dels esdeveniments i que incorporen el caos a la vida de tots. Són com els petits canvis de vent que li donen al nostre navegar color, intensitat, emoció i fins i tot un canvi de rumb que ens fa arribar a altres destinacions.
Parlar de miracles i més si ets psicòleg, com ho és Martínez Moreno, potser és una gran contradicció. Sovint la paraula miracle o miracler està associada a altres paraules com ara ignorància i superxeria. Però Martínez Moreno, d’ignorant té poc, és un home culte, apassionat per la filosofia i per la poesia. Ell opina que el miracle és un fenomen habitual, encara que és conscient que l’ésser humà s’ha tornat descregut i ja no els espera, escaldat com està dels missatges dels falsos poetes que són els publicistes. El miracle per a ser-ho no ha de ser producte d’una fe interessada, i els humans ens hem tornat massa egoistes, avariciosos, interessats, si és que alguna vegada ho vam ser menys.
Si esperes un miracle és un llibre que tanca la trilogia que Martínez Moreno començà a publicar l’any 2013, conformada per Llindar de la terra de dracs (Germania, 2013) i L’atanor de l’alquimista (Germania, 2014).
Si esperes un miracle està dividit en quatre apartats. El primer, més extens i que aguanta amb solidesa bona part del poemari, està format per vint-i-nou poemes. El segon, per tres poemes; el tercer, per huit poemes; i el quart per cinc poemes.
Es tracta d’una obra conformada per poemes escrits en vers lliure de diferent extensió i factura. Uns versos que ens parlen de la tornada als espais que un dia habitàrem, de l’amor i del desig, de l’experiència i saviesa que et va donant el viure, d’allò que esperàvem de la vida i no hem aconseguit, del temps que hem acabat descobrint que és finit, de l’ofici de tafaner de les vides dels altres (un ofici que va lligat al d’escriptor, un bon escriptor no ho és si no és un tafaner), de la mort, dels desitjats colps de sort…
La poesia de Martínez Moreno naix de l’experiència, entraria de ple en l’escola del realisme intimista, una poesia brillant i diàfana on trobem desencant, sarcasme i molta tendresa.
*Article publicat a l DGS el 28 d’agost de 2015