Per Manel Alonso
Poemes destrobats és una col·lecció de trenta-set poemes de vers lliure escrits per Manel Garcés i editats en la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Neopàtria d’Alzira. Versos diàfans de ritme àgil, amb unes metàfores i unes imatges originals i ben definides, amb uns referents lírics heterogenis però dins d’allò que s’ha anomenat realisme intimista i que en el panorama literari valencià té tantíssims seguidors, una escola al capdavant de la qual situem autors com ara Marc Granell o Josep Piera.
Es tracta d’una col·lecció de poemes que ens parlen d’un dels grans temes de la literatura universal: l’amor, l’amor com un fet polièdric que dóna pas a altres sentiments com ara el desencontre, l’abandó, el desamor, l’erotisme, el retret, l’odi.
Els poemes estan escrits des d’un jo que és subjecte que estima i s’adreça a un tu que és objecte d’amor i de desig. Un tu que és un ésser amb diferents noms: «Com i amb quin / de tots els teus noms / t’has enlluernat / amb esteles d’ara…», la qual cosa m’ha fet pensar que es tracta d’una o de diverses estimades i que entre ells es pot incloure tot allò que conforma els seus desamors, les seues desil·lusions, que són com ell mateix afirma «en l’altra riba dels nostres records» i els quals li costa assumir «com una derrota, / com un comiat».
El tu a qui s’adreça és ella, un ésser humà que ha estat capaç de crear en ell una intensa passió, un pregon amor que d’alguna manera estava predestinat a rompre’s per un lloc o un altre, ja que els dos amants són com aigua i oli.
Hi ha estrofes carregades de retrets, altres on l’amant es mostra lúcid, sensat, sincer, honest i capaç d’assumir que allò no tenia futur, però que es creu incapacitat per a oblidar-la.
Hi ha poemes com ara Mel que xuclen amb intel·ligència de la millor tradició de poesia amatòria universal i que a mi personalment m’ha recordat la poesia àrab valenciana i fins i tot el Càntic dels Càntics bíblic.
La majoria dels poemes tenen més de vint versos i un to afectat per la passió i també pel desencant, que de vegades es transforma en ràbia continguda, en tristesa o en malenconia que l’amor no correspost, frustrat, deixa en el poeta: «veure com t’allunyes de mi / sense un esguard de reüll / ni cap llàgrima eixugada…».
Sovint apareix la paraula nit, com un espai per a l’exercici de l’amor, però també com el precís moment en què es va produir el punt final de la relació. El poeta torna una i altra vegada allí, tot buscant una explicació racional sense aconseguir-la, reflexiona, escriu al bell mig d’un atzucac estret del qual no pot eixir. Mentrestant, no renuncia en cap moment a refer les senderes de l’amor.