Per Manel Alonso
El professor i escriptor Joan Torró (Ontinyent, 1959), des dels seus temps d’estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de València, ha estat un enamorat de la poesia àrab clàssica i de la poesia arabigoandalusina. En el seu moment va poder gaudir-ne a través de les versions que n’havia fet al castellà Emilio García Gómez. Aquestes lectures el van fer conscient del buit existent de traduccions d’aquests autors en la nostra llengua, un buit que anys més tard intentarien omplir especialistes com ara Josep Piera.
Joan Torró, durant aquelles primeres lectures, també es va adonar de la vigència d’aquests poemes que mantenen la seua força lírica, la seua bellesa i la seua capacitat de colpir, d’evocar i de suggerir, tot i els més de mil anys que han transcorregut des que van ser escrits.
En Mirall de miratges. Recull de poesia àrab i arabigoandalusina (Editorial Neopàtria, Alzira, 2016), Joan Torró ens oferix una tria personal dels poemes àrabs i arabigoandalusins que més l’han colpit i captivat com a lector, en una adaptació al valencià modern.
Són poemes de diversos autors, que ens brinden una lectura àgil i diàfana. Versos on el poeta no menysprea cap tema, per més banal i insignificant que puga paréixer. El pot inspirar, per exemple, una simple carxofa «Filla de l’aigua i de la terra, / la seua abundància s’ofereix / a qui l’espera, / tancada en el seu castell d’avarícia». O unes pigues: «Va alçar els ulls cap a les estrelles / que, admirades de tanta bellesa, /van caure en la seua galta / on, amb enveja, he vist com s’ennegrien».
Es tracta de versos amb unes imatges senzilles alhora que colpidores. «El sol encara tirava / un poc de safrà als turons / i la nit ja pintava / de negre les valls». Poemes bells com roses que no oculten les espines en el seu tany que es mostren en aquest cas en forma de sàtira mordaç, una sàtira sovint lligada a les relacions entre els dos sexes: «En ta casa fan, / per a l’entreteniment, / vetlades musicals perfectes. / Però aclarint-nos: / les cantants són les mosques; / els músics, mosquits; / i les ballarines les puces».
Hi ha en tots els poemes una recerca constant de la bellesa, un cant a l’amor, a l’hedonisme, als grans temes que des de sempre han preocupat l’ésser humà. Són versos que contenen paraules plenes de saviesa, explicada emprant tècniques algunes de les quals l’acosten a la faula, a la paràbola o al conte.
Estem davant d’una poesia que ha influenciat els nostres poetes molt més del que ells mateixos es pensen.
Mirall de miratges no és un estudi al qual li seguix una antologia, es tracta de la mostra que un lector enamorat ens oferix per tal de compartir generosament, en primer lloc, allò que a ell l’ha enriquit i ha fet gaudir i, després, per a difondre uns noms, una obra, una manera d’entendre la vida, el món i la poesia que a pesar de les distàncies temporals i ideològiques no queden tan lluny de nosaltres, de fet en som en bona part hereus.
Un llibre davant del qual no podem passar de llarg, que ens farà gaudir de les grans i petites coses que ens envolten.