Per Manel Alonso
L’amor, eixa adhesió intensa i desinteressada que sentim per una persona, un animal, una cosa o uns principis és sens dubte un dels grans temes de la literatura universal, que fins i tot ha arribat a crear un gènere literari propi.
Si a aquest mot, que recull un sentiment tan ampli, li afegíem un qualificatiu aconseguiríem acotar-lo dins d’uns límits on podríem estudiar-lo amb gran deteniment.
Antoni Martínez Bonet, en el seu recull de contes Amor cru (Editorial NEOPATRIA, Alzira, 2015), afegix als dèsset dels vint-i-tres contes que el conformen un adjectiu a la paraula amor, tot creant un mostrari ampli i divers sobre un sentiment d’allò més universal.
En realitat Martínez Bonet ens conta històries senzilles sobre les relacions humanes en les quals l’amor és l’eix, però on també apareix el seu antagonista, l’odi, així com el desamor, el desig, etc. El nostre autor intenta reflectir el comportament de l’individu modern en una relació en el seu àmbit íntim i privat, però també en el públic, i ho fa des de l’experiència personal, des de l’observació minuciosa que ratlla en ocasions en el voyeurisme i en una tendència quasi malaltissa a la tafaneria.
A través dels relats passa davant nostre una fauna humana diversa amb una abundant gamma de petites i grans misèries morals, que juguen a la ruleta de l’amor intentant la majoria de les vegades fer trampes, les quals sovint es tornen en contra.
Els vint-i-tres relats estan escrits amb un llenguatge directe, planer. La mirada de l’escriptor no és innocent i mai no té pietat dels seus personatges; és més; se situa per damunt seu i, encara que els dota d’humanitat, deixa caure sobre ells una prosa amb grans dosis d’ironia i sarcasme.
Un recull de relats en els quals l’autor també juga amb algun que altre subgènere narratiu, com ara l’epístola, o el de lladres i serenos, per cert amb molt de nivell aquest darrer. Una actitud que ens anuncia quin podria ser el camí per on transitarà aquest escriptor de Carlet pròximament.
Antoni Martínez Bonet es mostra, en cada relat, preocupat per la descripció de l’escenari on es desenvoluparà la petita trama, la caracterització dels personatges, i ens oferix detalls del seu passat, del seu físic, del seu context i de la seua personalitat. Es preocupa de crear una certa atmosfera, condició més pròpia d’un novel·lista que d’un contista, i després intenta sorprendre el lector amb un bon colp d’efecte final.
La lectura d’Amor cru és àgil, amena, fins i tot divertida en alguns moments. No sé si la pretensió de Martínez Bonet ha estat de fer-nos una invitació a la reflexió sobre el nostre propi comportament en les relacions amoroses o només mostrar-les d’una manera irònica, la veritat és que entre somriure còmplice i somriure mordaç el lector es veu obligat a tancar el llibre durant uns minuts i pensar en el seu amor particular, i si aquest mereixeria també estar inclòs dins del recull.