Els Anys Apàtrides

SINOPSI

En una platja del sud valencià, un Dimecres Sant, tres persones –dos homes ja entrats en anys i una dona, jove i rossa– que fugen d’un destí que consideren que no es mereixen, sense ànims de companyia, els homes, i cercant-la –la companyia– a qualsevol preu, la jove rossa,  es coneixen i enceten una relació que cadascú vol dur al seu mode. Una forta tempesta, més pròpia de la tardor, torcerà la nit, fent-la més esglaiadora del que podien imaginar.
En un tres i no res desapareix la jove rossa, un cotxe s’atura, una veïna xafardera veu morts que són traslladats d’un xalet a un d’altre del costat.

Passen els mesos, ha canviat el comissari de la zona, i tot segueix igual en el cas de la rossa desapareguda la nit de la tempesta. La comissaria és una autèntica república bananera, no es resol cap cas i les desavinences internes i les aventures amoroses del comissari i l’inspector no ajuden a avançar i poder tancar el cas. Les autoritats comencen a insistir en trobar el criminal d’un crim, però, del qual no hi ha cap dada. Ni la morta. A la fi, una criminalitat que tothom intueix en la comarca es veurà confirmada.

 

SOBRE L’AUTOR

Joan B. Durà. Nascut a València el gener de 1956. Vaig llicenciar-me en geografia i història i he donat classes de llengua castellana, d’història de valencià. A l’any 1992 l’editorial Camacuc va publicar la meua primera novel·la, La infantesa dels generals, que a parer d’Alfons Cervera, el copsà. I, en això es quedà.

Anys callats van seguir per causes alienes a la meua voluntat, com és una malaltia, i després d’aquest silenci, de colp, dues novel·les publicades per l’editorial El petit Editor: Petits crims misògins a la Malva-rosa i Vesprades de pluges i oblits veien la lletra impresa.

Llegir ha estat, i segueix sent un dels grans plaers en la meua vida. Escriure n’és un altre, i si hi ha gent que vulga llegir-me, que es capbusse dintre el meu món, també és un plaer. Viatjar, observar, veure vides… posar una baula en la construcció d’un món millor, fer alguna cosa més que escriure. col·laborant amb el poble que t’ha vist nàixer, que t’ha criat, i que vols que la seua llengua siga viva més enllà del que viuré.