• Facebook
  • Google+
 

LA PARAULA INDISCRETA

SINOPSI

Sí, deixeu que m’aturi! És sols per a recordar tota una generació d’il·lustres poetes, aquells «noucentistes» que van deixar les seves petjades en forma de poema i un llegat històric per a la cultura catalana, víctimes de la guerra civil i, ja en l’exili com una nova font d’inspiració, sense rancor davant la injustícia, davant la intolerància.

Testimonis d’un temps, que em permeto rememorar seguint la seva expressió, la construcció i la forma dels sonets i la rima, la musicalitat a cada estrofa. Aquesta visió de l’amor com una mena de transacció entre els sentits i el pensament, que s’acompleix sota l’estímul del món exterior, fou una de les constants de la poesia noucentista tan fidelment dedicada als recomençaments.

Sigui un homenatge a tots Ells, amb uns versos sense altra finalitat que llur mateixa perfecció somrient. És a dir, que l’afany lingüístic pot anteposar-se a la importància del tema o del seu valor moral… amb l’intent d’una possible aproximació a la poesia pura.

SOBRE L’AUTOR

Celestí Ventura Pallarés, nascut a Barcelona l’hivern del 1941. Ja d’infant, adoptat pels meus avis, entro de ple en el món de la poesia, em  meravella veure escriure al meu avi amb la seva stylo poesia en català, quan a mi se’m prohibeix a l’escola.

Començo a llegir els clàssics, Àngel Guimerà i J. M. de Sagarra; no entenc un borrall, tinc 14 anys però ja he fet el primer pas. Ja no deixaré la lectura, i la meva dèria serà la poesia, que aniré cultivant discretament fins que, alliberat de la vida laboral, posi fil a l’agulla amb un primer esbós de Les roselles, crònica de l’audaç aventura als anys 50 en un abandonat Empordà.

M’ha quedat una profunda petjada de la fornada del 32 en plena República, emmirallant-me en els meus mites. Amb la poesia vull retre homenatge als que foren guardians de la cultura de Catalunya, a l’exili i als quaranta anys de dictadura.