Blog


LA SOLEDAT D’EMILI ALBI

albi

Per Manel Alonso

El poeta valencià, resident a Madrid, Emili Albi acaba de publicar en la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Neopàtria un volum de poesia on hi ha dues col·leccions de poemes que tenen com a nexe d’unió la relació del poeta amb la soledat i que porten com a títol Amb veu d’on mai no som vinguts iSolitud i llavor.

En la primera part, conformada per trenta-sis poemes de vers lliure, Albi ens parla de la seua íntima relació amb la soledat. Una soledat que de tan intensa arriba a solidificar-se i a prendre cos i personalitat, fins a esdevindre una amant del poeta a la qual aquest li fa manyagues i fins i tot promeses, iniciant un joc malaltís i pervers que el pot abocar a la follia i a un futur eixorc.

Albi va detallant moments de la seua relació en cadascun dels poemes, una relació sensual de vegades, directament sexual en altres, i on les imatges i les metàfores són sovint carnals com quan afirma: «La ciutat era de color mugró / I jo deixava enrere avingudes i pits».

El plaer que el poeta obté en aquesta estranya relació no pot ser sinó un plaer crepuscular i solitari, i ell ho sap i ho diu.

Emili Albi intenta recrear en paraules l’univers sensorial al qual ha accedit en la seua soledat, les olors, els sons, les imatges, el tast, el tacte. «Ens expulsava amb el seu alè d’avi, / Olorós de tragèdia / i de sexe fragmentat», i ho fa d’una manera continguda i alhora eficaç.

Albi reconeix que la soledat i ell mateix no són sinó oblit, el que no diu és que tots estem predestinats a naufragar en l’oblit, la darrera destinació després de la mort física.

El poemari va evolucionant des de la relació folla del protagonista amb la soledat fins un espai on reflexiona sobre la vida i la mort, la memòria i l’oblit. «No som més que un test / On floreix la mort».

La segona part, Solitud i llavor, conformada per vint-i-sis poemes també de vers lliure, ens parla de la soledat de l’oficinista immers en una quotidianitat que l’arravata, del treballador que ha emigrat terra endins, a una gran ciutat, i troba a faltar la remor del mar i el paisatge ubèrrim que el va veure nàixer i créixer.

Són poemes breus des d’on ens parla de la seua situació personal, la relació amb l’univers laboral, constituint-se com un inventari de la desfeta diària, del temps balafiat, de les diverses cares de la soledat.

El poeta se sent una mica com Sísif fent i refent cada dia el mateix camí, arrossegant el roc de la solitud i el desencant.

La poesia és un bàlsam i el viarany que obri cada dia, i en fer-ho se sent realitzat encara que en el fons és conscient que no servix per a res.

Albí se sap sotmés pel treball i la solitud, però amenaça un dia en revoltar-se, sempre tenim l’esperança de la revolta que encete el canvi.

En resum, un llibre que ens descobrix un nou autor amb un cert domini de l’ofici i moltes coses a dir.

(Article publicat a la revista digital Diari Gran del Sobiranisme)