• Facebook
  • Google+
 

Blog


“JOC DE SILENCIS” DE JULI CAMARASA

DIGITAL CAMERA

Per Manel Alonso

 En una societat que té un soroll, un xivarri constant i inintel·ligible de fons, amb un excés d’informació que va rebotant d’un costat a un altre com una xerrameca superficial a la qual no fem ni cas, el silenci és una quimera, abastar-lo una utopia, així que proposar un joc de silencis, afirmant alhora que no n’hi ha un sinó diversos tipus de silencis i diverses maneres d’entendre’ls és, si més no a hores d’ara, una gosadia. El silenci requerix temps, pausa i pau interior, uns béns escassos en una societat com la nostra, estressada, agressiva, amb tendències depressives i obsessionada amb la productivitat i la competència. Així i tot, hi ha qui decidix fer propostes que van contracorrent, que desafien el ritme frenètic que s’ha imposat en el nostre viure quotidià, com ara el poeta Juli Camarasa en el seu llibre Joc de silencis (Editorial Neopàtria, Alzira, 2015). Un llibre que va més enllà del simple recull de poemes per tal de fer-nos transitar pels paratges de la filosofia i de les diverses maneres d’entendre l’espiritualitat humana.

El primer que crida l’atenció del poemari és que, en la partitura que és el poema, Juli Camarasa ha optat per prescindir de la figura musical del silenci, vull dir aquell signe que s’utilitza per a mesurar la durada d’una pausa. En el cas del llenguatge literari, aquesta figura la representen els signes de puntuació; així doncs, Camarasa ens parla de silencis, prescindint del silenci. Els seus versos no s’encavallen, han estat tallats amb la mesura exacta.

El llibre que conforma aparentment un tot està subtilment dividit en set apartats amb poemes de vers lliure, sense títol ni numeració. Alguns s’acosten clarament a l’apunt filosòfic, al diàleg personal amb diverses tradicions espirituals. Altres naixen de la necessitat d’atrapar un instant en el qual el silenci és un dels seus components fonamentals.

La paraula no és l’enemiga d’aquell que pretén gaudir del silenci, ho és la xerrameca eixorca, superficial, que ho nega tot, enfanga la bellesa del silenci, un silenci que invita a la recerca d’un mateix, de les seues veritats i les veritats del món que l’envolta.

Encara que ens semble impossible, en aquesta societat sorollosa hi ha silencis de tota mena. Hi ha el silenci que fa parella amb l’amor, definit com una comunió de silencis; el que fa parella amb el desamor, cruel, rancuniós, venjatiu; el silenci com un magnífic aliat del desig i que té un llenguatge mut ple de subtileses; el silenci que acompanya el dolor que és com un decret que imposa la restricció del diàleg; el silenci que il·lustra la tragèdia, o que l’anuncia, com aquell silenci que ens anuncia la tempesta; el silenci necessari, la cara a la creu del soroll ensordidor que no ens deixa escoltar-nos. Camarasa s’atura al bell mig de l’aldarull de la rutina i, a través del vers, dialoga amb altres autors que el precediren, els cita o els rebutja, com ara Tiútxec, Ramon Llull, Ausiàs March, Baudelaire, Quevedo.

Joc de silencis és un llibre aparentment senzill, amb una gran força lírica que ens invita a desendollar-nos de la irrealitat aparentment real en la qual estem atrapats, per tal d’ajudar-nos a connectar amb el nostre jo interior. La invitació de Camarasa és suggeridora i instructiva.

(Publicat al Diari Gran del Sobiranisme)