• Facebook
  • Google+
 

Blog


ELS ESCRITS DE MIQUEL ALBERO

Miquel Albero 2

Per Manel Alonso

Miquel Albero Polo (l’Eliana, 1988) és un home conscient que les qualitats positives de cada individu degudament projectades ajuden a l’enriquiment de la societat. Miquel és una persona polièdrica: músic, forma part del grup de rock Mai Mai; historiador, programador radiofònic, i, ara, poeta, ja que acaba de publicar el seu primer llibre de poesia en l’editorial Neopàtria, Escrits sobre l’amor, l’odi i la crítica social, amb un pròleg signat pel cantautor de Sant Pere de Riudebitlles Cesk Freixas.

Es tracta d’un poemari unitari, format per trenta-huit poemes, escrits els anomena Miquel Albero, on el poeta combina la prosa poètica, el vers lliure i fins i tot l’aforisme, com quan ens diu amb seguretat: «El dolor és un dels trets més característics de les veritats extremes», al qual jo, si se’m permet la llicència, afegiria de collita pròpia que «mentre batega el dolor, sabem que hi ha vida».

A través dels trenta-huit escrits veiem una gran preocupació del poeta per la societat. La frase amb què obri el llibre delata una certa mirada pessimista i preocupada: «Nul·la humanitat social», que ens informa que estem davant d’una societat amb un excés d’individualisme, on els seus membres s’han tornat avariciosos i insolidaris. El poeta, davant d’aquesta realitat, es pregunta: «Cal seguir lluitant pels somnis que anhelem?». I tant que cal, i ell, a pesar del seu pessimisme, és conscient que sense els somnis, sense la utopia, la societat no sinó una jungla habitada per bèsties sanguinàries, per caníbals destructors.

Però no tots els escrits, els textos lírics de Miquel Albero Polo, ens parlen de realisme social, n’hi ha també que estan marcats pel ferro roent del realisme intimista, de l’experiència en l’amor i el desamor, l’encontre i el desencontre, la recerca del jo i de l’ésser estimat perdut o mai no trobat, i de les hores tristes i solitàries passades en les amargues habitacions del desconsol.

Hi ha apunts lírics d’un diari personal, que li servixen per a reflexionar, de fet és un autor que quan escriu xucla la seua ploma en la tinta de l’experiència vital i dels errors de la seua inexperiència, en la reflexió personal.

Els seus poemes són uns textos en què l’estètica és important, però potser no tant, ho és més el missatge.

Els escrits tenen un ritme interior molt marcat, producte del seu ofici de músic, de compositor de cançons. Per tant, no és d’estranyar que alguns dels trenta-huit escrits acaben convertits algun dia en un tema musical.

Miquel Albero Polo és un gran observador de la realitat que l’envolta, de la qual xucla la seua poesia, és un individu que mira amb curiositat, que atrapa l’instant, que fa càbales i reflexiona i trau conclusions. Aquestes capacitats oculten darrere del poeta un narrador, també un assagista, que apareix en poemes com ara aquell que comença: «És possible que no o és possible que sí».

Hi ha en la seua poesia una preocupació constant pel pas del temps, la creació literària, la vida i la mort, preocupacions compartides, universals.

Escrits sobre l’amor, l’odi i la crítica social és un magnífic debut en l’edició poètica, compta amb peces amb una gran força lírica, que commouen el lector fins el moll de l’os. Un llibre que per als aficionats a la poesia seria un pecat que els passara desapercebut.

(Article publicat a la revista Sons de Xaloc)