• Facebook
  • Google+
 
Category Archives:

Sin categoría

OPINIONS DE DIVERSOS LECTORS SOBRE “L’OMBRA DEL BOU” (I)

1934177_1066808903378065_5006791453683571236_n

El dia onze de març es va presentar a Puçol el llibre L’ombra bou de Manel Alonso i ja el dia quinze es va posar en distribució en les principals llibreries del País Valencià. A partir d’aquell moment van començar a arribar-nos al correu electrònic opinions sobre el llibre de diversos lectors Unes opinions que l’editorial ha cregut interessant recollir en el blog.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

«Trobe que L’ombra del bou és un interessant exercici de memòria col·lectiva que fa evocar el nostre passat, dibuixa unes vides en blanc i negre ja desaparegudes. Des del meu punt de vista la seua lectura defuig la polèmica, tracta sense falsa demagògia el tema i ens reconcilia amb una part del nostre passat i present. La festa del bou al carrer mai no ha estat patrimoni de cap ideologia política sinó de la gent, de tot el poble.»

Salvador Claramunt (Puçol)

 

«Manel, m’has fet riure moltíssim amb les històries del teu llibre, especialment en el relat Esperant la pluja sense per això menysprear les altres. Estan escrites amb un llenguatge tan nostre que pots sentir-te identificat amb qualsevol personatge dels que apareixen en les teues històries. Enhorabona, Manel, ha estat un plaer passejar de la teua mà per Pouet. »

Federic Aznar (Sagunt)

12809532_1066808933378062_1664909929898834084_n

«Sota un imaginari paraigües construït amb bastó de banyes, una ombra de bou com a esguard, i vint-i-set relats que s’obren i es pleguen segons el passat i el present de Pouet, Manel Alonso ha aconseguit que jo personalment reflexionara i em guarira durant la lectura d’aquest llibre de la tempesta en la que estem immersos produïda per la crisi, l’atur, l’intolerància i la desigualtat, una tempesta que ens ofega entristix. Però a la vegada, ha fet que també el sol guaitara entre núvols amb les seues paraules plenes d’amistat, consol, tendresa i solidaritat les quals impregnen cadascuna de les cent huit pàgines d’aquest immens recull de relats que acabe de llegir amb un ànsia engolidora. Un llibre sincer, apassionant i ple de metàfores que pren com a excusa la festa del bou. Em sembla d’obligada lectura per a no oblidar el passat, comprendre el present, i guarir-se de la malparida pluja socioeconòmica que ens toca viure. »

Vicent Puchol Mora (Puçol)

 

«L’ombra del bou  està escrita des de la visió d’un escriptor que no jutja i que deixa que bous i “boueros” parlen, interactuen en una dansada de foc i records, des de l’oposició de la bèstia i l’home que es comprenen i s’ajuden en un espectacle que camina enlloc. És la  màgia d’un escriptor que compta amb un gust exquisit pel tractament de les paraules barrejant lirisme i crueltat allà on cal, sempre amb tendresa i humanitat.»

Hermini Pérez i Edo (El Puig)

 

«Al meu carrer fan bou, almenys quatre dies a l’any. No sóc massa aficionat als bous al carrer. Molt menys als bous a la plaça. El desgavell del maltractament animal a la plaça em fa rebutjar l’anomenada “fiesta nacional”. Al carrer és més bé el respecte i la por cap a l’animal el que em tira cap enrere. Però com tot veí d’este carrer he crescut amb la festa del bou al voltant i, sense dubte, el ritus té un toc d’arcaic, d’altre temps, que embadaleix, que ens apropa als nostres avantpassats i a tots els mites que l’humanitat arrossega amb la figura del bou al darrere. Manel Alonso amb els seus contes a L’Ombra del bou ens fa reconèixer eixa connexió entre present i passat i ens submergix en el subconscient col·lectiu per a donar-li significat a esta festa tan arrelada a les nostres comarques. Contes narrats des de tots el punts de vista, el jove corredor, la mare patidora, ramaders que crien amorosament el propi bou… diferents visions i diferents èpoques, amb anècdotes, algunes reals, que superen de lluny la imaginació i la ficció. Contes curts i entretinguts que toquen la fibra des de l’humor, el drama, l’adrenalina, la passió i l’amor, sense sentit però pur i real, cap a la figura del bou. Gràcies Manel per ajudar-nos a reconèixer i estimar, una vegada més, les nostres arrels.

Vicent Esteve Subies (Puçol)

 

Sobre NUESA

Nuesa

Trobe que exposar el contingut del llibre és una tasca que me sobrepassa. Sempre he pensat que els treballs d’escriptura es defensen per ells mateix i, per tant, moren o sobreviuen com si foren éssers vius.
Però ho intentaré:
NUESA va ser un projecte i ara una realitat que neix partint de la tradició de la poesia amorosa. Dins d’eixa vessant vaig voler construir els textos partint del fet més positiu i festiu que ens dóna l’estima per l’altre: El desig i la gojosa complaença que genera el contacte físic amb la persona amada. Per tant decidit a mamprendre l’escriptura dels versos d’enamorament vaig armar una arquitectura senzilla per a que em servís de guia.
Simplement vaig seguir el recorregut geogràfic del cos estimat d’una manera lenta, a pams, transitant de les mans als turmells passant pels pujols i les valls amb l’alegria que dóna la satisfacció per una experiència que ompli i amera l’ànim des de temps immemorials a la humanitat.

Nuesa 4
En aquest exercici vaig defugir d’arribar a escriure directament sobre l’encontre físic de l’estima. He volgut orbitar a uns metres de la superfície atenent que la bellesa regala a la nostra vida les sensacions imperioses de la satisfacció carnal. Si tots som ací, vivim, somiem i prenem l’existència amb les pors seculars irracionals és perquè hem estat un fruit de l’apetència de l’altre. Naixem de la profunditat de l’amor, del frec que esdevé indiscutiblement plaent, orgànic, dolçament animal.
I d’eixa manera vaig intentar concebre, pas a pas, poema a poema, una traçada humana per sobre les il·lusions i les sensacions que genera el cos femení amb el contacte del cos masculí. Sent com és un poemari plenament heterosexual he fugit del sotmetiment cultural que tenim d’una masculinitat dura i possessiva, he procurat fer un treball on la sensualitat, l’humor o la ironia, així com els anhels complits, suren pel damunt de la tristesa o dels fets resistents d’un amor irresolt o maldestre.
Entenc que la poesia és un gènere que permet comunicar i posar-nos en la mateixa xarxa de sentiments els homes i les dones. I m’agradaria que qui els llisca, també a pams com van ser escrits, trobara en ells la seua pròpia sensualitat o les seues emocions. De fet, pense que, qui escriu, solament alça acta d’allò que som a la vida.
Espere, de cor, que vos agrade, que arribeu, amb els versos que hui presentem, a la riba dels vostres sentiments, atenent a la màxima de comprendre que tots som iguals davant de la capacitat d’estimar.
I espere, de veritat, que a les vostres mans, amb la vostra particular lectura, estos poemes visquen altres vides, siguen en cadascú de vosaltres una miqueta més.
Moltíssimes gràcies, amics.

Paraules d’Antoni M. Bonet en la presentació del seu llibre Nuesa

“ALÈ DE LLUNA”

Pura Peris

Per Manel Alonso

Quasi dos anys després de l’aparició del seu primer poemari, Tast de vida (Editorial Germania, 2014), Pura Peris publica Alè de lluna (Editorial Neopàtria, 2015), un treball on s’inclou com un apartat més Ones sobre la mar, una col·lecció de sis poemes amb els quals va obtindre la XXI edició del Premi Octubre de Creació Literària de Sant Vicent del Raspeig.

La lluna en aquest llibre no és sols la representació de l’ànima femenina, la de la mateixa autora, una dona a qui li agrada recrear-se en la tendresa i la sensualitat, sinó que, a més, l’astre li servix per a organitzar el poemari tot seguint les diverses fases per les quals passa, Lluna Nova, Quart Creixent, Lluna Plena i Quart Minvant.

En Alè de lluna Pura Peris ens parla del desig amb un llenguatge suggeridor i evocador, ens parla de les emocions i com, tant l’un com les altres s’eleven, s’expandixen o minven amb el pas del temps, tal com ho fa la lluna, «Vestida amb la nuesa del desig / bressolada pel caliu de la llum rompuda, / la ploma cerca en la paraula muda / l’aroma d’una veu que sacseja la nit».

La poeta, resident a l’Eliana (Camp del Túria), escriu una poesia de traços fins però contundents, una poesia diàfana, en alguns moments voluptuosa que invita a la concupiscència, i ho fa alçant imatges pretesament senzilles allunyades d’artificiositats banals: «Abocada a la fosca finestra de l’enyor / aromes de pell murmuren en el crepuscle».

La seua vocació és d’arribar al lector el més prompte possible, agafar-lo de la mà, acostar-s’hi, quasi com en una abraçada, i a cau d’orella mussitar-li versos construïts a consciència, la majoria dels quals lliures, com es vol mostrar la mateixa autora, amb un ritme intern marcat, com si fóra el batec constant del poema: «Asseguda a la vora / del paper en blanc / el vermell dels teus llavis / somou el meu pit, / mots fragants brollen, / s’enreden en els teus dits, / els meus silencis escric / sobre un llibre de pell».

Hi ha una voluntat de compartir el goig a través de la paraula, de confessar que ha desitjat, estimat, que s’ha sentit feliç, completa i lliure. Que ha lluitat contra els esculls, sempre dolorosos, que s’oculten sota la superfície del viure, i que ha pogut sortejar-los i continuar navegant.

L’alé de la lluna és l’alé d’una dona compromesa amb la paraula, amb la vida, amb l’amor. Un compromís que, com la lluna, la il·lumina en la nit i la guia.

MIRALL DE MIRATGES

 

fotojoan

Per Manel Alonso

El professor i escriptor Joan Torró (Ontinyent, 1959), des dels seus temps d’estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de València, ha estat un enamorat de la poesia àrab clàssica i de la poesia arabigoandalusina. En el seu moment va poder gaudir-ne a través de les versions que n’havia fet al castellà Emilio García Gómez. Aquestes lectures el van fer conscient del buit existent de traduccions d’aquests autors en la nostra llengua, un buit que anys més tard intentarien omplir especialistes com ara Josep Piera.

Joan Torró, durant aquelles primeres lectures, també es va adonar de la vigència d’aquests poemes que mantenen la seua força lírica, la seua bellesa i la seua capacitat de colpir, d’evocar i de suggerir, tot i els més de mil anys que han transcorregut des que van ser escrits.

En Mirall de miratges. Recull de poesia àrab i arabigoandalusina (Editorial Neopàtria, Alzira, 2016), Joan Torró ens oferix una tria personal dels poemes àrabs i arabigoandalusins que més l’han colpit i captivat com a lector, en una adaptació al valencià modern.

Són poemes de diversos autors, que ens brinden una lectura àgil i diàfana. Versos on el poeta no menysprea cap tema, per més banal i insignificant que puga paréixer. El pot inspirar, per exemple, una simple carxofa «Filla de l’aigua i de la terra, / la seua abundància s’ofereix / a qui l’espera, / tancada en el seu castell d’avarícia». O unes pigues: «Va alçar els ulls cap a les estrelles / que, admirades de tanta bellesa, /van caure en la seua galta / on, amb enveja, he vist com s’ennegrien».

Es tracta de versos amb unes imatges senzilles alhora que colpidores. «El sol encara tirava / un poc de safrà als turons / i la nit ja pintava / de negre les valls». Poemes bells com roses que no oculten les espines en el seu tany que es mostren en aquest cas en forma de sàtira mordaç, una sàtira sovint lligada a les relacions entre els dos sexes: «En ta casa fan, / per a l’entreteniment, / vetlades musicals perfectes. / Però aclarint-nos: / les cantants són les mosques; / els músics, mosquits; / i les ballarines les puces».

Hi ha en tots els poemes una recerca constant de la bellesa, un cant a l’amor, a l’hedonisme, als grans temes que des de sempre han preocupat l’ésser humà. Són versos que contenen paraules plenes de saviesa, explicada emprant tècniques algunes de les quals l’acosten a la faula, a la paràbola o al conte.

Estem davant d’una poesia que ha influenciat els nostres poetes molt més del que ells mateixos es pensen.

Mirall de miratges no és un estudi al qual li seguix una antologia, es tracta de la mostra que un lector enamorat ens oferix per tal de compartir generosament, en primer lloc, allò que a ell l’ha enriquit i ha fet gaudir i, després, per a difondre uns noms, una obra, una manera d’entendre la vida, el món i la poesia que a pesar de les distàncies temporals i ideològiques no queden tan lluny de nosaltres, de fet en som en bona part hereus.

Un llibre davant del qual no podem passar de llarg, que ens farà gaudir de les grans i petites coses que ens envolten.

UNA LECTURA PERSONAL SOBRE “CUERVOS” DE BERNAT MONTAGUT

L’escriptor Vicent Borràs ha publicat al seu mur del facebook la seua impressió personal sobre la lectura que ha fet de la novel·la Cuervos de Bernat Montagut i que tot seguit reproduïm.

Bernat Montagut

Acabe de llegir les 421 pàgines de Cuervos, l’ultima novel·la de Bernat Montagut. La veritat és que davant una obra d’aquestes característiques cal llevar-se el barret i felicitar l’autor. L’obra (més enllà de les trames de corrupció vaticana, amb antecedents en la realitat i en la pròpia obra de Montagud, i més enllà també de ser una interessant i mordaç reflexió sobre la lluita pel poder dins una institució tan poc sana i santa com la cúpula de l’Església) presenta un seguit d’aspectes remarcables, com ara l’amplia i variada galeria de personatges, d’ambients i d’escenaris; la factura lingüística del text; el pou de coneixements de tot tipus, que sura allà o ací, i que no és una simple exhibició de documentació. Montagud, navega sense naufragar, en tot aquest parany literari amb una normalitat de manera que el resultat ben bé podria ser, amb una bona aposta editorial, un llibre que podria jugar en la primera divisió de la narrativa espanyola actual.

Pel que fa a la galeria de personatges, com ja he dit, és àmplia i variada. Són personatges ben resolts i creïbles, òbviament uns més que altres. Els veiem caminar o seure, menjar o beure, fer-se un cafè, dir una cosa i pensar la contrària. Especialment interessant m’ha paregut el cardenal Gianbattista Gaetano, un peça difícil d’oblidar i a qui millor no trobar-se mai de cara, però sobretot d’esquenes (ell mateix no se’n refia i no la dóna mai). Entranyable el duet format pels policies Carola Quercioli i el seu superior Pateta, entranyable per l’odi que es professen i la posterior evolució de la relació cap a una cordialitat i admiració mútues. També em sembla atractiu el personatge de la periodista Catherine Gauthereau, a qui tothom va confonent amb Julia Roberts, entre molts altres.

Els ambients i escenaris de la novel·la són múltiples i la resolució narrativa de l’autor ens fa entrar a les dependències més íntimes del Vaticà, caminar per les avingudes de NY, agafar un avió i esperar en la zona internacional d’un aeroport. Roma, Milà, Istanbul, París, Montreal, València…

Finalment, Montagud desplega d’una manera subtil, gens pedant, quasi invisible i sempre provocant curiositat en el lector, un munt de coneixements de tot tipus, però on abunden, és clar, els d’història de l’art, com a bon professor, acadèmic de la RA de Sant Carles i crític que és. Un historiador de l’Art d’aquells que saben com treballen i suen els artistes, perquè li agrada patejar i tafanejar els seus tallers (açò darrer ho puc confirmar en primera persona perquè l’he vist moltes vegades en el de mon pare). Coneix les tècniques de treball, les martingales dels oficis (en plural) que s’amaguen darrere d’una obra d’art. El seus coneixements, en aquesta parcel·la, no són extrets únicament dels llibres, catàlegs i museus… i el que ací ens interessa: ho sap contar. Enhorabona, Bernat.

LA DÈCADA TRADUÏDA

Manel Alonso - libro (168)

Per Hèctor Serra

És com l’actor que els anys li donen eixa soltesa per moure’s amb total exuberància damunt de l’escenari. O com el fotògraf al qual les milers d’instantànies preses ja li han proporcionat la seguretat necessària per saber el moment i el lloc des d’on prémer el botó. Al poeta àvid, aquell que no és curt de mires i s’ho mira tot en profunditat, també li arriba la seua etapa de prodigi. I no perquè allò que ha fet anteriorment no siga interessant. Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) deixa una petja superba en els poemes que van del 1986 al 2002 i dels quals es pot fer un tast en la primera antologia del versador, Les hores rehabilitades (Brosquil Edicions, 2002). Però és en la segona antologia, la que ressenyem en aquesta ocasió i que recull una selecció de la inspiració creativa que va del 2003 al 2012, quan les composicions d’Alonso prenen eixa transcendència, eixa immortalitat, eixa força per véncer el pas del temps.

Ara bé, Alonso no traspassa cap llindar. Les seues obsessions continuen sent les mateixes projectades als seus inicis. Si cap, redobla la intensitat del pessimisme, la desesperança, la presència inevitable de la mort; però també aprofundeix en el costat més combatiu, on les paraules apunten cap a la violència de gènere, la desigualtat, la injustícia. Molta atenció als poemes de sexe: en Alonso davalla una força trèmula que encén no només el paisatge humà sinó també el paisatge geogràfic. Els cossos i les contrades esdevenen part d’un sol físic on s’hi aboca el desig més pregon, l’estima més sensual, la fantasia més lúbrica. I és en la nuesa del territori on l’escriptor ens dibuixa el paratge que forma part de les seues coordenades vitals: la Marjal del Moro, el Garbí, la Serra Calderona… Espais als quals Alonso ens acosta amb destresa, no sense deixar de preguntar-se “sobre la nostra intromissió contaminant el paisatge”.

Quadern dels torsimanys homenatja l’intèrpret, l’intermediari. El poeta, al capdavall, que amb l’espiera de la sensibilitat arriba allà on altres només veuen una paret inexpugnable. I això pren rellevància en un país on el contacte entre diferents llengües aixeca tantes barreres en el dia a dia. En un fantàstic exercici d’entesa entre llengües i cultures, Germania basteix el llibre amb la traducció al castellà dels poemes d’Alonso per part de diferents torsimanys amics i coneguts del puçolenc. Una presentació que serveix per enfortir lligams i per transportar el llegat literari d’un dels poetes més prolífics de casa nostra des de diferents filtres. Berna Blanch, Agustí Peiró, Mercè Climent, Pasqual Mas, Eusebi Morales… són alguns d’eixos noms que han aportat el seu granet de sorra en la consecució d’unes versions valuoses i riques. El caràcter inèdit d’algunes de les peces d’aquest recull encara fan de l’antologia un abocador més interessant, si cap.

Manel Alonso ha traduït una dècada d’escriptura en una compilació que conforma el seu àlbum d’afanys. Una reconstrucció del temps però ara amb el poder magnètic de la dilatada trajectòria. Un quadern que “indaga en els engranatges de les idees” per viatjar “cap a noves i inexplorades geografies dels sentits”.

***

Publicat al periòdic l’Accent, número 235

SI ESPERES UN MIRACLE D’ÀNGEL MARTÍNEZ MORENO

Àngel Marínez Moreno

Per Manel Alonso i Català*

Sóc d’aquells que pensen que els miracles, vull dir un colp fantàstic de timó que et canvia d’una manera hiperpositiva la vida, no existixen. Ningú no et regala res i menys la providència. La sort, la bona ventura, com la inspiració, és producte del treball en una direcció o altra.

El poeta de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno, creu que sí que hi ha miracles i que es produïxen d’una manera espontània, però no són miracles fabricats davant d’una demanda concreta en un moment concret de les nostres vides. Els miracles de què ens parla Martínez Moreno en el seu llibre Si esperes un miracle (Editorial Neopàtria, 2015) són aquells que d’una manera natural apareixen per a modificar el curs previsible dels esdeveniments i que incorporen el caos a la vida de tots. Són com els petits canvis de vent que li donen al nostre navegar color, intensitat, emoció i fins i tot un canvi de rumb que ens fa arribar a altres destinacions.

Parlar de miracles i més si ets psicòleg, com ho és Martínez Moreno, potser és una gran contradicció. Sovint la paraula miracle o miracler està associada a altres paraules com ara ignorància i superxeria. Però Martínez Moreno, d’ignorant té poc, és un home culte, apassionat per la filosofia i per la poesia. Ell opina que el miracle és un fenomen habitual, encara que és conscient que l’ésser humà s’ha tornat descregut i ja no els espera, escaldat com està dels missatges dels falsos poetes que són els publicistes. El miracle per a ser-ho no ha de ser producte d’una fe interessada, i els humans ens hem tornat massa egoistes, avariciosos, interessats, si és que alguna vegada ho vam ser menys.

Si esperes un miracle és un llibre que tanca la trilogia que Martínez Moreno començà a publicar l’any 2013, conformada per Llindar de la terra de dracs (Germania, 2013) i L’atanor de l’alquimista (Germania, 2014).

Si esperes un miracle està dividit en quatre apartats. El primer, més extens i que aguanta amb solidesa bona part del poemari, està format per vint-i-nou poemes. El segon, per tres poemes; el tercer, per huit poemes; i el quart per cinc poemes.

Es tracta d’una obra conformada per poemes escrits en vers lliure de diferent extensió i factura. Uns versos que ens parlen de la tornada als espais que un dia habitàrem, de l’amor i del desig, de l’experiència i saviesa que et va donant el viure, d’allò que esperàvem de la vida i no hem aconseguit, del temps que hem acabat descobrint que és finit, de l’ofici de tafaner de les vides dels altres (un ofici que va lligat al d’escriptor, un bon escriptor no ho és si no és un tafaner), de la mort, dels desitjats colps de sort…

La poesia de Martínez Moreno naix de l’experiència, entraria de ple en l’escola del realisme intimista, una poesia brillant i diàfana on trobem desencant, sarcasme i molta tendresa.

 

*Article publicat a l DGS el 28 d’agost de 2015

“L’ASSUMPTE COMAS”, DE LOLA IVORRA I MARTINIÀ PERONA

m-peronalola-ivorra

Per Manel Alonso

 Mai no m’han deixat de sorprendre les persones que són capaces de fer tàndem i escriure a quatre mans. Potser perquè, en aquest sentit i en altres, sóc un individualista i em falta la disciplina i la tolerància envers l’altre, els seus rituals i les seues dèries. En la literatura valenciana hi ha hagut diversos tàndems, alguns d’una obra només, com el format per Josep Lluís Seguí i Ferran Torrent per a la novel·la La gola del llop. Torrent, més endavant, formaria tàndem per a escriure obra teatral amb Carles Alberola: O tu o res, Nit i dia. I altres ho feren per a diverses novel·les, com ara Rafa V. Arnal i Trinitat Satorre: Puta misèriaAmb la cua encesa.

Des d’Alacant m’arriba notícia d’un altre tàndem que fa dotze anys publicà Les joies d’una dama d’Alacant i que enguany torna a la càrrega amb L’assumpte Comas (Editorial Neopàtria), es tracta de Lola Ivorra i Martinià Perona.

L’assumpte Comas és una novel·la que entra dins del gènere de lladres i serenos, i més concretament en el subgènere de detectius. El nostre protagonista, Joan Ponts, té poc de Miss Marple, Maigret, Marlowe o el mateix Butxana, s’acosta més a la realitat dels individus que treballen en una agència d’una ciutat mitjana, gent que porta sovint entre les mans diversos casos relacionats sovint amb les banyes, la desaparició d’algun adolescent, missatges anònims, etc., una tasca que obliga a una faena rutinària, fins i tot avorrida, amb llargues hores d’espera i un gran nombre d’entrevistes. Encara que Ponts té un estrany interés per la cultura i en el fons l’ànima d’un bon samarità.

Un dia apareix mort el nòvio d’una coneguda. Aparentment, s’ha suïcidat llançant-se des del balcó de l’apartament on viu, però hi ha alguna cosa que no encaixa. El mort, Xavier Comas, germà d’un conegut industrial del moble alacantí, treballava en una entitat bancària, era un home a qui li agradava el risc en les operacions financeres, en l’amor i en la vida. Mentre Joan Ponts va lligant caps, ens descobrix una ciutat que acaba sent coprotagonista de la novel•la, Alacant en la dècada dels anys huitanta, una ciutat que intenta deixar enrere una imatge provinciana, casposa, plena de funcionaris feixistes, per a oferir-nos de la mà del canvi polític una imatge cosmopolita i permissiva, amb una gran oferta d’esdeveniments culturals.

Joan Ponts, com en el joc de l’oca, va saltant de bar en bar on es troba amb tota una galeria de personatges del moment, pintors, galeristes, dissenyadores de moda, fotògrafs, cambrers, empresaris, yuppies, camells, ionquis… L’assumpte es complica quan el cosí del mort, Lluís Comas, apareix penjat, la qual cosa fa que Ponts li pegue un colp de timó a la seua investigació i se centre en la possible relació dels Comas amb una banda de narcotraficants. Però les coses no són com pareixen i, a la fi, el tàndem Ivorra-Perona acaba oferint-nos un final sorprenent.

L’assumpte Comas és una d’aquelles novel•les que va guanyant a mesura que s’avança en la seua lectura. Potser, per al meu gust, és massa extensa en la seua introducció de l’escenari i els personatges, encara que ho arribe a entendre ja que un dels objectius dels narradors és convertir la seua ciutat en matèria literària, la seua ciutat i un temps en concret, que han sabut recrear amb la música que sona de fons i les al•legories que fan com ara la de l’evolució de la mateixa agència de detectius com a reflex dels canvis que ha patit la ciutat.

“AMOR CRU”, DE ANTONI MARTÍNEZ BONET

Antoni-Martínez-Bonet_

Per Manel Alonso

L’amor, eixa adhesió intensa i desinteressada que sentim per una persona, un animal, una cosa o uns principis és sens dubte un dels grans temes de la literatura universal, que fins i tot ha arribat a crear un gènere literari propi.

Si a aquest mot, que recull un sentiment tan ampli, li afegíem un qualificatiu aconseguiríem acotar-lo dins d’uns límits on podríem estudiar-lo amb gran deteniment.

Antoni Martínez Bonet, en el seu recull de contes Amor cru (Editorial NEOPATRIA, Alzira, 2015), afegix als dèsset dels vint-i-tres contes que el conformen un adjectiu a la paraula amor, tot creant un mostrari ampli i divers sobre un sentiment d’allò més universal.

En realitat Martínez Bonet ens conta històries senzilles sobre les relacions humanes en les quals l’amor és l’eix, però on també apareix el seu antagonista, l’odi, així com el desamor, el desig, etc. El nostre autor intenta reflectir el comportament de l’individu modern en una relació en el seu àmbit íntim i privat, però també en el públic, i ho fa des de l’experiència personal, des de l’observació minuciosa que ratlla en ocasions en el voyeurisme i en una tendència quasi malaltissa a la tafaneria.

A través dels relats passa davant nostre una fauna humana diversa amb una abundant gamma de petites i grans misèries morals, que juguen a la ruleta de l’amor intentant la majoria de les vegades fer trampes, les quals sovint es tornen en contra.

Els vint-i-tres relats estan escrits amb un llenguatge directe, planer. La mirada de l’escriptor no és innocent i mai no té pietat dels seus personatges; és més; se situa per damunt seu i, encara que els dota d’humanitat, deixa caure sobre ells una prosa amb grans dosis d’ironia i sarcasme.

Un recull de relats en els quals l’autor també juga amb algun que altre subgènere narratiu, com ara l’epístola, o el de lladres i serenos, per cert amb molt de nivell aquest darrer. Una actitud que ens anuncia quin podria ser el camí per on transitarà aquest escriptor de Carlet pròximament.

Antoni Martínez Bonet es mostra, en cada relat, preocupat per la descripció de l’escenari on es desenvoluparà la petita trama, la caracterització dels personatges, i ens oferix detalls del seu passat, del seu físic, del seu context i de la seua personalitat. Es preocupa de crear una certa atmosfera, condició més pròpia d’un novel·lista que d’un contista, i després intenta sorprendre el lector amb un bon colp d’efecte final.

La lectura d’Amor cru és àgil, amena, fins i tot divertida en alguns moments. No sé si la pretensió de Martínez Bonet ha estat de fer-nos una invitació a la reflexió sobre el nostre propi comportament en les relacions amoroses o només mostrar-les d’una manera irònica, la veritat és que entre somriure còmplice i somriure mordaç el lector es veu obligat a tancar el llibre durant uns minuts i pensar en el seu amor particular, i si aquest mereixeria també estar inclòs dins del recull.

“A PEU DE CARRER” DE SERGI PASCUAL

sergi-pascual-1

Per Manel Alonso

A peu de carrer. Caminant per la vida (Editorial Neopàtria, Alzira, 2014) és el primer llibre del riolà Sergi Pascual. Es tracta d’un recull de trenta-cinc articles d’opinió en què, des de la seua experiència com a ciutadà però també com a docent i en especial com a professor de filosofia en un institut de secundària, opina sobre els grans i petits temes que ens afecten dia a dia, com ara la mort, l’actitud d’uns i d’altres davant les diverses malalties mentals, la qualitat de la nostra democràcia, el pas del temps, les relacions humanes i les polítiques educatives.

El llibre té un marcat to reflexiu. Assenyala un problema, però mai no imposa taxativament una solució, com potser ho fan aquells llibres anomenats d’autoajuda que gaudixen tant del favor del públic. La seua intenció és la d’obligar el lector a enfocar el problema, a pensar-lo des de diverses òptiques per acabar fent-se’n una opinió. És, també, una reivindicació de la filosofia com una eina útil en la vida diària.

Per altra banda Sergi Pascual n’és conscient que la reducció que patixen en l’educació les assignatures que englobaríem sota el nom d’humanitats per part dels responsables de les polítiques educatives no és debades, com no ho són les retallades a l’escola pública, ja que darrere de les seues actuacions hi ha objectius ideològics clars lligats al fet d’afeblir la consciència crítica dels futurs ciutadans, sense oblidar que també pretenen mantindre els privilegis als membres de les classes socials altes i ralentir l’ascensor social per als de les classes mitjanes i baixes.

A través dels seus articles Sergi Pascual reivindica la revolta, la rebel·lia, la dissidència de l’individu davant d’un sistema que ens imposa un model de vida en el qual els beneficis econòmics estan per damunt de la nostra salut, de la nostra qualitat de vida i del bé comú.

Mentrestant entre línies el nostre autor ha anat oferint-nos el retrat d’un home i del seu univers personal, un individu solter, senzill, de poble en el bon sentit de la paraula, sensible, observador, amic dels seus amics, profundament familiar, arrelat a la seua comarca, un lector voraç no sols de filosofia, un escriptor amb clars referents com ara Josep Pla, Tobies Grimaltos i sobretot Joan Fuster amb el qual li agrada recolzar-se. Un subjecte amb una mirada personal a qui res no li és alié. Seguint el model i els consells d’aquests escriptors, la seua prosa és àgil, directa, senzilla, Sergi Pascual escriu amb la intenció que el lector se senta còmode, ben acompanyat per tal d’iniciar un petit viatge amb el qual tot es pot posar en dubte i criticar.

A peu de carrer. Caminant per la vida és un llibre la lectura del qual no deixa indiferent a ningú. D’una manera amable, aparentment suau, sacseja el lector i l’obliga a reaccionar, i ho fa com un corcó impertinent que ens pregunta una vegada i una altra què dimonis estem fent amb la nostra vida, per què ens deixem dur per les circumstàncies que els altres ens determinen.

Page 1 of 212